| Sumario: | Els nivells d’activitat física (AF) i de comportament sedentari (CS) han esdevingut marcadors importants de la salut de les persones grans (65 anys). Tot i que ambdós comportaments estan molt relacionats entre ells, no s’associen de la mateixa manera amb l’estat de salut d’aquest col·lectiu. Aquest segment de població està augmentant molt ràpidament i és el menys físicament actiu i més sedentari. L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral és investigar la relació entre l’AF i el CS, així com també les intervencions per modificar ambdós comportaments, en l’estat de salut de les persones grans. Aquest objectiu s’ha dividit en tres estudis: (1) avaluar els efectes de les intervencions d’AF en un seguiment mínim de sis mesos, i descriure les estratègies específiques implementades per millorar l’adherència a l’AF; (2) avaluar la validesa del Sedentary Behaviour Questionnaire (SBQ) per mesurar el CS de les persones grans mitjançant l’accelerometria com a criteri de validesa; (3) avaluar la relació entre l’AF i el CS auto-reportat i mesurat mitjançant accelerometria amb la qualitat de vida relacionada amb la salut (QVRS) de les persones grans. L’estudi I mostra que les intervencions basades en AF tenen un efecte significatiu sobre els nivells d’AF a l’acabar les intervencions respecte el grup control (GC) no actiu (diferència de mitjanes estandarditzada (DME) = 0.18); i passats sis mesos de seguiment (DME= 0.30). L’educació, la monitorització i la planificació d’accions son les estratègies identificades més utilitzades. L’estudi II mostra un acord dèbil entre mesures (Correlació intraclasse (CIC) = 0.32) i una infravaloració de temps sedentari de 72.90 mins/dia de l’SBQ respecte l’accelerometria. L’estudi III mostra una relació estadísticament significativa però dèbil entre l’AF i el CS auto-reportada i mesurada mitjançant accelerometria amb la QVRS (p 0.05), essent positiva amb l’AF i negativa amb el CS, especialment amb el physical component score (PCS) de l’SF-12. Respecte a l’estudi I, podem concloure que tot i mostrar uns resultats bastant heterogenis, les intervencions basades en AF tenen uns efectes estadísticament significatius sobre els nivells d’AF a l’acabar les intervencions amb una tendència a minvar a partir dels 12 mesos. Les estratègies més utilitzades han estat l’educació, l’auto-monitorització i la planificació d’accions, totes tres basades amb la Teoria Social Cognitiva (TSC). L’estudi II mostra que l’SBQ tendeix a infravalorar el temps en CS de la gent gran. Per tant, l’SBQ és una eina vàlida però poc fiable. Amb els resultats de l’estudi III, concloem que l’AF i el CS auto-reportat i avaluat mitjançant l’accelerometria s’associen significativament però dèbil amb la QVRS, diferenciant entre la PCS i la mental component score (MCS).
|
|---|
