| Sumario: | El trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH) és un dels trastorns del neurodesenvolupament més comuns en la infància. Els seus símptomes nuclears principals són la inatenció i la hiperactivitat/impulsivitat i estan associats a un deteriorament significatiu en el funcionament social, cognitiu, acadèmic, conductual i familiar. La seva prevalença actual estimada a nivell mundial és d'un 7,2%. L'etiologia d'aquest trastorn és encara desconeguda, el que sí que sabem segur és que el seu origen és multifactorial, responent a una combinació de factors ambientals, genètics i neurobiològics. En l'actualitat trobem diferents modalitats de tractament, essent el tractament multimodal el més recomanat, incloent tractament psicològic, psicopedagògic i farmacològic. Dins el tractament farmacològic, el metilfenidat és el psicoestimulant de primera elecció per al TDAH. Tot i així, la seva eficàcia ha estat qüestionada a causa dels efectes secundaris que pateixen alguns pacients després de realitzar tractament, entre ells els problemes de la son. Existeix molta controvèrsia respecte els efectes del tractament estimulant sobre el son, trobant resultats contradictoris. En aquest context en general, la present tesi doctoral va tenir com a objectiu principal valorar els efectes del tractament estimulant sobre el son. En primer lloc, es va dur a terme un primer anàlisi entre controls i casos amb TDAH, a través de la actigrafía per tal d'investigar si els problemes del son eren degut a la medicació o al propi trastorn. Posteriorment es va realitzar una segona anàlisi on els resultats van evidenciar diferències significatives en pacients amb TDAH abans i després de realitzar tractament en la majoria de les variables avaluades: activitat motora, son, desregulació emocional.
|
|---|
