| Sumario: | Partint de la qüestió de la crisi de la modernitat, es proposa una reflexió sobre alguns dels camins de l'art contemporani, utilitzant com a clau de lectura de l'experiència artística l'expressió del temps i de la temporalitat. La pregunta a la qual s'intenta donar una resposta és sobre les dimensions en què s'expressa i a les quals dóna forma l'art del nostre temps. Per a això, en la primera part s'analitzen quatre lectures de la qüestió de la modernitat: La barbàrie d'Henry, La crisi de les ciències europees de Husserl, la Dialèctica de la il·lustració de Horkheimer i Adorno, i La fi de la modernitat de Vattimo. Unes lectures que busquen oferir altres sentits, a partir de diferents enfocaments històrics i filosòfics, a l'època de la ‘postmodernitat'. A partir d'aquí, el discurs es centra en la manifestació de la crisi en l'art, seguint també algunes reflexions desenvolupades per Adorno en la Teoria estètica. Després de considerar les revolucions artístiques de la primera meitat del segle XX —en particular l'abstractisme de Kandinsky i de Malèvitx i la música ‘atonal' de Schönberg—, així com alguns dels moviments d'avantguarda que van protagonitzar una explosió estètica en les dècades dels 50 i els 60, s'arriba així a una anàlisi de l'obra de l'escultor Richard Serra i del compositor Arvo Pärt, l'elecció dels quals, no obstant això, no implica certament la possibilitat de definir una direcció unívoca en l'expressió artística del nostre temps.
|
|---|
