| Sumario: | L'aportació artística d'Antoni Tàpies figura, des de fa varies dècades, entre les més notables de la segona meitat del segle XX. La seva influència aviat va transcendir l'entorn més inmediat i avui és una figura que gaudeix de reconeixement internacional. Nascut el 1923 en el si d'una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera, ben aviat es despertà en el jove artista un amor pels llibres i la lectura. Aquestes circumstàncies familiars suposaren una extraordinària oportunitat per a què des de ben jove llegís a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre d'altres. Probablement aquesta estima per la lectura sembrada en temps de joventut influí en què Antoni Tàpies sigui avui un dels pocs artistes de casa nostra que ha optat per l'escriptura com a mitjà d'expressió. Al llarg de la seva vida, publicà set volums, cinc dels quals constitueixen una selecció d'articles publicats en premsa i mitjans de comunicació. En aquest sentit, en tant que col·laborador habitual d'algunes de les capçaleres més importants del nostre país, Antoni Tàpies conreà l'escriptura de manera activa i periòdica, expressant les seves opinions en aquelles qüestions que considerava pertinents. L'objectiu d'aquesta investigació consisteix en realitzar una anàlisi del llegat textual de l'artista per esbossar les principals línies del pensament d'Antoni Tàpies i esbrinar, si s'escau, quines són les vinculacions entre l'obra plàstica i els seus escrits. Antoni Tàpies constitueix una raresa en el panorama historiogràfic estètic català i ens preguntem si Tàpies forma part de la tradició d'artistes occidentals que des de finals del segle XIX usaren la ploma per expressar els seus pensaments i teories artístiques. Antoni Tàpies pensà contínuament l'art i sovint en la seva obra trobem temàtiques que impregnen l'obra literària publicada al llarg dels anys. Tres d'aquestes qüestions que l'artista aborda en múltiples articles són: la pregunta sobre el sentit de l'art, un intent d'aproximació a la figura de l'artista i, finalment, les vinculacions entre art i espiritualitat. En aquest sentit, aquesta investigació s'adentra en la pregunta sobre el sentit de l'art que, en el cas particular d'Antoni Tàpies, s'haurà de respondre, entre d'altres aspectes, des de la seva funció social. Així mateix, cal situar l'artista català en diàleg amb d'altres artistes contemporanis que han reflexionat sobre qüestions semblants per poder, posteriorment, construir una visió de conjunt i valorar-ne la seva originalitat. Aquesta tesi també recorre una altra pregunta fonamental: com creu Antoni Tàpies que ha de ser el vertader artista. Aquesta és una pregunta important, ja que aludeix a aspectes personals i ens apropa als anhels més íntims de l'artista. Tàpies rebutja qualsevol intent de reduir el paper de l'artista al de mer comunicador entès com aquell qui reprodueix el discurs generat per pensadors i escriptors. L'artista ha de trobar una veu pròpia que el defineixi i cal establir les relacions entre aquesta personalitat i la funció social de l'art. Finalment, farem referència a la darrera de les temàtiques que volem estudiar: art i espiritualitat. Antoni Tàpies no s'adscriu a cap religió tot i que paraules com mística, energia, camí, Déu o meditació farceixen els seus escrits. L'artista té una visió molt personal sobre aquesta qüestió, influïda per les cultures orientals, especialment les procedents d'Índia, Xina i Japó. Ens preguntarem doncs si l'art és un mitjà de comunicació de l'experiència transcendent. En definitiva, Antoni Tàpies mai no publicà un llibre amb tota la seva estètica o filosofia de l'art però sí que optà, al llarg de tota la seva vida, per publicar articles circumstancials. L'anàlisi d'aquests textos, al costat de la seva obra plàstica, ens haurien de permetre apropar-nos al seu pensament en la que és la primera tesi doctoral sobre els escrits d'Antoni Tàpies.
|
|---|
