Sumario: | El sentit últim de la nostra investigació és possibilitar al màxim la projecció futura de tot infant adoptat, amb un correcte desenvolupament físic i psíquic; per aconseguir-ho cal tenir en compte tant les característiques individuals i/o fortaleses de l'individu, com les de la família i les de l'entorn més proper o xarxa social (Walsh, 2004; Delage, 2010). La resiliència o capacitat resilient és cabdal en la infància, especialment en el camp de l'adopció, ja que és fonamental per a la vinculació i adaptació dels infants a les seves famílies adoptives així com per a la prevenció de la salut mental dels infants. En el nostre estudi emfatitzem la necessitat de interrelació entre la investigació i la intervenció professional amb famílies adoptives que emmarquem des d'un model d'intervenció en postadopció, fonamentat en el constructivisme relacional, integrador, interdisciplinari i centrat en la relació (Pacheco, Garcia, Ger, Sallés i Boadas, 2012) i que subratlla la funció reparadora de la parentalitat adoptiva a través, entre d'altres processos, del foment de la resiliència (Cyrulnik, 2002). És per això que desenvolupem la validació d'un instrument útil tan per a la recerca com per a l'avaluació del procés i resultat terapèutic. En aquest sentit, l'objectiu principal de la nostra recerca és realitzar la validació de l'Inventario de Resiliencia Infantil (IRI) en població espanyola, test que avalua la resiliència dels infants de 7-13 anys. Fem l'anàlisi psicomètrica del mateix per tal de conèixer la validesa de contingut i fiabilitat (N=576), com també analitzem els resultats obtinguts a l'entorn del Grau de Resiliència de la població estudiada i les diferències entre dues mostres diferenciades segons tipus de filiació (adoptiva o biològica). Els resultats permeten concloure que les nenes son més resilients que els nens, i en relació al Grau de Resiliència els infants no presenten diferències significatives segons la variable filiació, però sí pel que fa a una de les seves dimensions, la proactivitat.
|