| Sumario: | Entendre’ns. Aquest és un dels reptes de la societat actual, globalitzada, digitalitzada i en continu flux de moviments. Tot complint la seva funció social, els mitjans de comunicació són l’àgora de trobada d’idees, pensaments, mentalitats i interessos diferents que precisament entren en diàleg per entendre’s. Malgrat tot, el paper tradicional del periodisme està en controvèrsia des de finals de la dècada dels noranta amb l’arribada de la xarxa. Canvis en rutines, models de negoci, noves plataformes han obert un paradigma revolucionari, que comporta també greus conseqüències. Així, les fake news i els discursos d’odi cap a l’Altre ja són paraules clau recurrents a moltes capçaleres. En aquest entorn, el periodisme narratiu no ha perdut la seva essència. Deixa de banda les prerrogatives del món digital, obvia les bases del periodisme informatiu i posa el focus en les normes del Nou Periodisme que noms com Lillian Ross, Tom Wolfe, Joan Didion o Gay Talese van establir; expliquen la realitat amb les eines de la literatura. Donen a conèixer les històries humanes, posen cara als conceptes i desperten l’empatia del públic cap als temes que tracten, especialment, aquells més complexos. Les religions, el diàleg intercultural i interreligiós estan entre aquests. En aquest sentit, les diferències entre cultures, nacionalitats i confessions es manifesten socialment, política i econòmica. Estereotips o prejudicis estan darrere de relacions humanes i comporten conseqüències a nivell personal, però també a nivell polític i internacional. Aquesta tesi doctoral analitza, per un costat, les característiques del periodisme narratiu, lent i literari, adaptades al món digital ràpid, efímer i líquid. Es pregunta com es desenvolupa, per què pot sobreviure i crear nous models de negoci tot incomplint les normes del món digital i qui són i com són els responsables de tal pràctica: els periodistes narratius. D’altra banda, es posa a prova aquest gènere com a espai d’activisme a través del coneixement. Pot el periodisme narratiu fer-nos conèixer millor l’Altre? Les tècniques d’aquest gènere permeten que el públic s’interessi i empatitzi amb els temes tractats? Com influeix la digitalització en aquesta funció? Som davant un gènere que subratlla la funció social del periodisme i fomenta el diàleg? Aquestes preguntes es responen a través de 38 entrevistes en profunditat a periodistes narratius com Leila Guerriero, Ted Conover, Jon Lee Anderson o Larissa MacFarquhar, 75 anàlisis de contingut de les revistes triades com a mostra —Jot Down, Gatopardo y The New Yorker¬¬— així com l’estudi de les 19 webs catòliques més influents segons el rànquing Alexa. Amb tot plegat, es tracta d’una dissertació que apropa dos móns aparentment allunyats, basteix ponts i suggereix que el periodisme narratiu és un espai per conèixer millor l’Altre, tot aportant coneixement i obrint així la trobada i el diàleg per a un món millor.
|
|---|
