| Sumario: | L'aliança terapèutica és considerada un factor comú en psicoteràpia, sent valorada com una condició necessària per l'òptim desenvolupament de la teràpia, un bon predictor de la evolució de la teràpia i un element facilitador en el resultat terapèutic. La investigació orientada a estudiar els aspectes del procés de la teràpia que prediuen un bon resultat ha estat consistent sobre la rellevància de l'aliança terapèutica en el context de la teràpia de parella i família. Mitjançant aquestes investigacions, s'ha evidenciat que l'aliança terapèutica en teràpia de parella i família divergeix qualitativament de l'aliança en psicoteràpia individual. Degut a què està ben establerta la connexió entre l'aliança terapèutica i el resultat de la teràpia de parella, la investigació recent s'ha interessat en els factors que poden influir en la formació i la trajectòria de l'aliança terapèutica en aquesta modalitat de tractament. Des del model sistèmic, s'ha demostrat un patró consistent d'interacció entre els conflictes de parella i la gravetat i el curs de la depressió. Per tant, els tractaments en teràpia de parella confirmen que les intervencions amb els dos membres de la parella son eficaces per a la depressió. Per aquesta raó, l'àrea d'interès en la present tesi doctoral es centra en la interacció entre l'ajustament diàdic, la formació i el manteniment de l'aliança terapèutica, en concret de l'aliança intrasistema, i el resultat final de la teràpia de parella per a la depressió. Aquesta investigació té un doble objectiu. Primer, explorar la interacció entre l'ajustament diàdic, la construcció de l'aliança terapèutica i el resultat del tractament en teràpia de parella per a la depressió. Segon, contribuir a l'estudi de l'anàlisi del diàleg en teràpia de parella, amb el propòsit de (a) determinar qualitats dialògiques de les parelles i estratègies terapèutiques a través del diàleg que estan presents en els casos en funció del seu nivell d'ajustament diàdic i resultat final del tractament, i (b) aprofundir en l'establiment de l'aliança terapèutica. Els participants de l'estudi són 10 casos enregistrats de teràpia de parella; 5 casos amb baix ajustament diàdic previ al tractament i que no van millorar la simptomatologia depressiva al final de la teràpia i 5 casos amb alt ajustament diàdic previ al tractament i que van millorar la simptomatologia depressiva al final de la teràpia. Es va utilitzar l'Inventario de Depresión de Beck II (BDI-II) per a valorar la simptomatologia depressiva i el canvi simptomàtic dels pacients, mitjançant les puntuacions pre i post-tractament, i es va administrar l'Escala de Ajuste Diádico Breve (EAD-13) per a avaluar la satisfacció conjugal. Per a avaluar la construcció de l'aliança terapèutica es va emprar el Sistema para la Observación de la Alianza Terapéutica en Intervención Familiar (SOATIF-o). Segons el model SOATIF, l'aliança terapèutica està composada per quatre dimensions: Enganche en el proceso terapéutico, Conexión emocional con el terapeuta, Seguridad dentro del sistema terapéutico y Sentido de compartir el propósito de la terapia. Aquesta última dimensió fa referència al concepte d'aliança intrasistema, és a dir, el treball en col·laboració de la parella en teràpia per tal de millorar la seva relació i assolir objectius comuns. Es va aplicar el mètode de Investigaciones Dialógicas de Cambio (IDC) o Dialogical Investigations of Happenings of Change (DIHC) per a dur a terme l'anàlisi de les qualitats del diàleg en les conversacions de dos casos de teràpia de parella amb diferent resultat terapèutic i nivell d'ajustament diàdic. A nivell descriptiu, els resultats mostren que les parelles amb alt ajustament diàdic i favorable resultat terapèutic van obtenir puntuacions més positives en l'aliança intrasistema en comparació amb les parelles que presentaven un baix ajustament diàdic i un desfavorable resultat terapèutic, en termes de la simptomatologia depressiva dels pacients. A nivell correlacional, els resultats indiquen que el nivell de deteriorament en l'ajustament diàdic de les parelles a l'inici de la teràpia va estar associat amb la seva dificultat a l'hora de construir l'aliança intrasistema, relacionant-se negativament amb el resultat terapèutic. En els resultats dialògics a nivell macro-analític, vàrem detectar algunes qualitats del diàleg de les parelles reveladores del seu nivell d'ajustament diàdic i de la seva capacitat per a desenvolupar una aliança intrasistema positiva. Destaquem la importància de què els dos membres de la parella participin en la conversació terapèutica i prenguin la iniciativa en la introducció de nous temes per a ser tractats en la sessió, desenvolupin un diàleg dialògic co-construït entre ambdós que promogui l'aparició de nous significats a la seva problemàtica, centrin la conversació en el moment present i siguin capaços d'adoptar un llenguatge simbòlic. En els resultats dialògics a un nivell micro-analític, per un costat, considerem necessari que els membres de la parella tinguin flexibilitat per a evocar noves veus que no facin només referència a la depressió i/o a la seva conflictiva conjugal. El sorgiment de veus que denotin el compromís comú i una perspectiva compartida sobre la seva situació promouen l'aliança intrasistema, i per tant, contribueixen a la probabilitat de què la teràpia tingui un bon pronòstic. També resulta essencial que els membres de la parella presentin posicions que els permeti situar-se units, implicats i agents actius de canvi per tal d'aconseguir la millora, el que es tradueix en una disposició cap a la teràpia bàsica per l'assoliment de bons resultats. A més, valorem que el discurs de la parella amb destinataris amb múltiples veus, quan es produeix per a incloure indirectament al cònjuge en la conversació i per a interessar-se per la seva perspectiva, és un signe positiu de la seva capacitat per a co-construir nous significats sobre la seva problemàtica i plantejar conjuntament estratègies de millora. Per altre costat, es van detectar algunes estratègies terapèutiques desenvolupades a través del diàleg que van ser eficaces al fomentar un major compromís, així com un major sentit d'unitat i de compartir el propòsit de la parella en la teràpia. Aquestes estratègies van promoure l'establiment de l'aliança intrasistema, podent afavorir d'aquesta forma al canvi terapèutic. Sent conscients de la dificultat en el maneig terapèutic que suposa la conflictiva conjugal en el treball amb parelles, es deu promoure al màxim el sentit d'unitat entre els seus membres en relació a la teràpia. Mitjançant aquesta investigació, ha estat possible identificar estratègies terapèutiques amb les que resulta útil intervenir, d'una forma persistent i mantinguda en el transcurs de la sessió, per a desenvolupar una actitud de col·laboració en la teràpia amb parelles que presenten nivells baixos d'ajustament diàdic previ a la teràpia. En conclusió, la investigació ha permès detectar estratègies que els terapeutes poden dur a terme a través del diàleg per tal d'obtenir un òptim resultat terapèutic en el treball amb parelles. Aquestes estratègies són especialment útils en casos de dificultat de maneig terapèutic degut a un baix nivell d'ajustament diàdic previ a la teràpia. L'estudi té una clara aplicabilitat clínica ja que permet ampliar coneixement, prevenir i optimitzar el treball realitzat pels terapeutes en teràpia de parella quan un dels cònjuges pateix depressió.
|
|---|
