| Sumario: | Aquesta tesi doctoral analitza la dimensió gnoseològica del periodisme informatiu, és a dir, la seva capacitat per a generar coneixement de la realitat, aplicant al periodisme la reflexió epistemològica de la filosofia i de la historiografia. L'objectiu és constatar les possibilitats gnoseològiques del periodisme amb la finalitat de delimitar una definició de la professió periodística d'acord amb la seva capacitat per a conèixer. Per això, s'ha configurat l'objecte d'estudi de la tesi a partir de les al·lusions epistemològiques trobades en textos que descriuen l'activitat periodística: llibres d'estil, codis deontològics, manuals pràctics i estudis teòrics sobre el periodisme. Amb això es busca tenir una visió panoràmica de les pràctiques professionals dels periodistes, així com revisar la reflexió desenvolupada des del mateix periodisme sobre les implicacions epistemològiques de la seva feina. Un cop configurat l'objecte d'estudi, se li ha aplicat l'aparell conceptual de l'epistemologia per tal de plantejar en el periodisme un debat epistemològic en termes commensurables amb els de la reflexió gnoseològica de la filosofia i de la historiografia. El resultat és la definició del procés gnoseològic del periodisme, en el qual es distingeixen dues fases: a) la perceptiva, associada a l'ús de les fonts informatives i que permet el contacte amb la realitat; i b) l'atribució de significat als resultats de la percepció, que és la fase en la qual es dirimeix la discusió sobre la veritat dels enunciats periodístics. A la primera fase s'analitzen les situacions en les quals el periodista captura fets de la realitat, mitjançant les fonts, i s'arriba a la conclusió que el punt de partida del procés gnoseològic és el relat de la percepció d'un fet, no el fet en sí, ja que sempre apareix un intermediari –el testimoni– entre la realitat i la percepció de la realitat. A la segona fase es revisa el paradigma gnoseològic que impera en el periodisme –l'objetivisme– per a concloure que aquest paradigma relega el periodisme a la recol·lecció de fets, amb la qual cosa es nega la funció gnoseològica del periodista en situar l'atribució de significat –la interpretació– fora de l'àmbit d'actuació del periodista. En contraposició, s'analitzen propostes epistemològiques que assumeixen com a ineludible la intervenció del subjecte a l'hora d'atorgar significat als fets, a partir de la naturalesa narrativa inherent a la notícia. En aquest sentit, situar el periodista al centre de l'activitat periodística apareix com l'única possibilitat de justificar la condició gnoseològica del periodisme, i amb ella la seva capacitat d'explicar fets, sobretot en el moment actual, quan les tecnologies de la informació estan posant en crisi aspectes claus del periodisme, des de la singularitat de la professió periodística fins a la seva capacitat de generar enunciats gnoseològics de la realitat.
|
|---|
