| Sumario: | La confiança en l'acció de l'altre anhela una certesa impossible, aspiració que troba la seva darrera justificació en la vulnerabilitat a la qual confiar exposa. Des de l'experiència quotidiana es podria considerar la confiança com la conseqüència d'una combinació singular entre el coneixement i l'esperança en una proporció difusa: coneixement en tant que basada en la familiaritat amb l'altre i en l'anàlisi de les circumstàncies concurrents, esperança en la mesura que es projecta deliberadament cap a un futur considerat probable i desitjat. I això encara que la llibertat d'aquell en qui es confia –la confiança no es pot imposar i tampoc exigir– priva de certesa el resultat de l'acció competent, moral, benvolent i benintencionada que qui confia raonadament pronostica i prefereix.
Més que el control, la confiança interpersonal és un fenomen insuficientment investigat del qual no existeix una definició generalment acceptada. Hi ha un debat obert que es resisteix a la conclusió no menys que a la irrellevància: si es confia en algú, alguna cosa, en una situació i moment concrets, per què i en quina mesura fer-ho. Aquesta qüestió acompanya i agreuja l'absència de consens respecte de la controvertida relació, freqüentment caracteritzada com a antitètica, entre la confiança i el control, malgrat la prolongada trajectòria d'ambdós conceptes, individualment considerats, com a referències habituals a l'àmbit del govern i la gestió de les organitzacions.
En el curs de la present tesi doctoral s'ha estudiat l'origen, la configuració, l'avaluació i l'evolució de què hem identificat com a confiabilitat situacional i que considerem punt de partida i base de la confiança interpersonal, recorrent a la lògica de les dimensions de la confiabilitat i distingint entre les que estan relacionades amb les qualitats personals d'aquell en qui s'hauria de confiar i les que s'han de considerar característiques situacionals. També s'ha aprofundit, específicament, en la influència de la cultura i les normes socials de l'organització i dels seus grups en la confiabilitat situacional. Addicionalment, s'ha confirmat la compatibilitat del model de la confiabilitat situacional proposat amb el de l'acció raonada de Martin Fishbein i Icek Ajzen. Pel que fa a la confiança interpersonal i la vista de les nombroses definicions que ens ofereix la literatura general i especialitzada, s'ha evitat aportar una definició addicional amb un valor relatiu a favor de la conceptualització de la confiança raonada, basada en cinc idees essencials que remeten alhora a una sèrie d'elements caracteritzadors, adaptada al marc i objecte de la nostra anàlisi: la de les relacions diàdiques presents en el desenvolupament dels processos en l’organització o relacions diàdiques intra-organitzacionals. També s'ha exposat la funció del control en el context organitzatiu aprofundint en el seu paper com a mitjà per a l'aprenentatge i analitzant-ne su finalitat genèrica, que és la mediació en la cooperació.
L'originalitat de la conclusió d'aquesta investigació es posa especialment de manifest en la nostra forma de concebre la fase inicial del procés d'avaluació de l'abast de la confiabilitat situacional, que donem a anomenar 'focalització', que permet a ego moderar o acotar la seva percepció de la incertesa respecte de la pronosticada i preferida conducta aliena relacionada amb la consecució d'un objectiu específic en el context de la relació diàdica intra-organitzacional, fins a deixar-la reduïda o focalitzada en un risc inherent de fallada de la confiança raonada en alter. Si no és tolerable aquest risc basant-se en l'abast de la confiança raonada fonamentat en l'atribuïda confiança situacional, es requereix la implementació addicional de controls, que hem qualificat com a subsidiaris respecte de la confiança raonada, destinats a la mitigació eficaç i eficient d’aquest excés inassolible de risc.
|
|---|
